Search

FunPat

Didàctica creativa del patrimoni

Les excursions escolars no són vacances!

Després d’una pausa del blog, i de molts canvis personals, torno a la càrrega.
He de dir que en els últims mesos, he tingut l’oportunitat de veure la didàctica des d’un punt de vista nou. I el primer post, m’agradaria dedicar-lo a un tema que no agradarà a tots, però que espero serveixi per despertar alguna consciència.

Es tracta de les estimades excursions escolars amb fins didàctics. Us he de dir que com a estudiant, les recordo com una mera excusa per sortir de la rutina i de l’aula, i que òbviament, la finalitat didàctica era un “tràmit” pel qual havíem de passar per obtenir unes quantes hores de llibertat en un lloc nou. Dit això, he de dir que han passat uns quants anys, i ara, aquestes excursions són la meva font d’ingressos, així que han pres un altre caràcter. He de dir que encara entenc aquells nois que arrossegant els peus darrere del tercer guia del dia, esperen que passi de pressa, mentre els mestres els recriminen que no estan prestant atenció. He de dir que com a guia, portar a terme una activitat amb aquesta actitud dels nens no és massa gratificant, però encara puc entendre-ho.
El que no entenc és una actitud recurrent que he anat observant en alguns mestres, de prendre’s aquestes excursions com una descàrrega de responsabilitat envers el grup d’alumnes. Un monitor o guia, al qual se li paga per fer una activitat concreta, no coneix el grup, ni tampoc té gran autoritat sobre la seva disciplina. Tot sabent això, hi ha mestres que deixen “el paquet”, i volen anar-se’n a fer el cafè, o pitjor, es posen a parlar al darrere.

No voldria pas que ningú se m’ofengui, no sóc mestra, però tinc un profund respecte i admiració per la vostra feina. Però el que sí que us puc dir és que la mateixa activitat amb nens de la mateixa escola, però diferents graus de complicitat i compromís dels mestres responsables, canvia radicalment. Pot passar de ser una activitat sense cap més sentit que omplir l’horari a realment crear sinergies interessants que es poden seguir aprofitant a l’aula durant setmanes.

No sé si us heu trobat en alguna situació semblant tant com a mestres o com a guies, podeu deixar-me un comentari a sota.
Salut, i didàctica!

 

Posdata: Aquí teniu un enllaç a un article molt interessant de com preparar una visita a un Museu. Espero que us agradi!

 

Advertisements

Servicios profesionales

 

  • Serveis de consultoria pel sector públic i privat / Servicios de consultoría al sector público y privado
  • Creació i coordinació de projectes culturals d’impacte social / Creación y coordinación de proyectos culturales de impacto social
  • Revisió de projectes patrimonials / Revisión de proyectos patrimoniales
  • Redacció de projectes de didàctica (per públic infantil i adult) per equipaments culturals i/o esdeveniments culturals puntuals / Redacción de proyectos de didáctica (para público infantil y adulto) para equipamientos culturales y/o eventos culturales puntuales.
  • Cursos de formació per mestres i professionals:
    • Ludificació del patrimoni (properament, les dates del 2016)
    • Càpsules de formació sobre valorització del patrimoni (en construcció)

Consultas y presupuestos: mairalampugnani@gmail.com

Què és primer? La promoció o la cura?

El passat diumenge Els Amics dels Castells de Tortosa van celebrar el 20è aniversari de la seva creació a Fullola. El que queda avui dia d’una població medieval és una torre cilíndrica i una església amb arcs diafragma apuntats, la resta ha estat víctima del temps i els re aprofitaments de la pedra per part dels últims pobladors d’aquest indret (i suposo que d’altres).

En els parlaments, el director de l’Arxiu Històric del Baix Ebre, l’Albert Curto, va dir una cosa que em va fer pensar: Que justament per què aquest indret no era massa conegut, s’havia preservat. I que abans de fer-ne massa difusió, calia assegurar la conservació material d’aquest conjunt. Però què és primer? Atraure l’atenció i ensenyar a la gent un indret que cal preservar, o primer conservar-lo per poder assegurar que l’atenció no’l malmet?Sí que és veritat que algunes “visites” no són gens respectuoses amb el patrimoni, però justament per què no es coneixia, Fullola passava desapercebuda i silenciada davant els ulls de les autoritats que haurien de fer quelcom per recuperar aquest patrimoni que -recordem- és de TOTS, sense importar qui figura als papers com a propietari. El cas de Fullola és especialment delicat en aquest sentit, ja que no aguantarà massa temps més sense cap intervenció. Però si no hi portem l’atenció cap allà, com fem per difondre el fet que CAL fer alguna cosa?

Crec que caldria fer les dues coses alhora, atraient els receptors correctes amb el poder de fer quelcom per preservar la integritat material del conjunt patrimonial. És a dir, la d’ara no pot ser una campanya turística per donar a conèixer Fullola. Però crec que ha de ser un nom que sigui conegut i estimat per la gent d’aquí, per tal que es mobilitzin les forces per poder seguir-ne gaudint durant moltes generacions.

En aquest sentit, i per què continua amb l’esperit d’educar per preservar amb què vaig crear la Llúcia i el tresor del gambutzí, vull felicitar la decisió dels Amics dels Castells per portar l’atenció correcta cap a Fullola, i encoratjar-vos a seguir amb la vostra feina.

Cadavre exquis

12273588_1009331995756710_6661470745635384877_o.jpg“Cadàver exquisit”. No estem parlant del nou llibre d’Hannibal Lecter. Aquest és el nom d’un joc grupal, utilitzat i popularitzat pels artistes surrealistes a la dècada dels 20 del segle passat. Consistia en crear una frase o un dibuix entre tots. Cada participant havia de continuar el disseny o la frase de l’anterior només veient la última part de la creació del seu company. El resultat eren associacions sense lògica de conceptes i imatges, que era justament el que es buscava amb el moviment surrealista. Normalment, es jugava sota substàncies un tant sospitoses, per generar major alliberament de l’inconscient.  Això podria haver quedat com una simple anècdota de la Història, però vet aquí que el joc d’aquells artistes, inclús sense substàncies al·lucinògenes, és una de les tècniques que fan servir els creatius per generar noves idees. I és una eina realment poderosa, per entrenar la nostra creativitat. Segur que heu llegit que el nostre cervell té unes “connexions preestablertes”, el que s’anomenen paradigmes. És a dir, si penso en el concepte de casa, segurament la meva ment s’imaginarà la típica casa amb el sostre a dues aigües, la porta, la finestreta i la xemeneia. Aquests paradigmes conformen el nostre pensament simbòlic, però ens tiren enrere en quant volem generar pensament innovador. Per crear noves idees, hem d’entrenar el nostre cervell a crear noves connexions, i aquí és on entra el nostre cadàver. Mitjançant aquest joc, creem associacions de conceptes o imatges que en un principi no haguessin sortit. Així que si fa temps que esteu encallats intentant trobar aquella idea que no acaba de sorgir… Agafeu paper, llapis i algun amic desprevingut… I a jugar!

4 consells:

  1. Jugueu de la forma més lliure que podeu. No sabeu on poden sorgir les idees!
  2. Podeu jugar com els surrealistes, sense mirar, o mirant, però canviant el significat d’allò que l’altre fa.
  3. Intenteu no anul·lar o esborrar el dibuix de l’altre per generar el que voleu: podríeu quedar-vos sense amic per jugar altres vegades!
  4. Quan s’acaba el joc? Quan us quedeu sense paper o quan veieu que les idees ja no flueixen. Creieu-me, aquest exercici suposa un gran esforç mental, us cansareu. Sempre podeu repetir-ho un altre dia!

 

“Cadavre exquis”or “exquisite corpse”. No, we are not talking about the new Hannibal Lecter’s book. That’s a game’s name invented by the surrealists artists in the 1920’s. Directions were simply:

Each collaborator adds to a composition in sequence, either by following a rule (e.g. “The adjective noun adverb verb the adjective noun“, as in “The green duck sweetly sang the dreadful dirge”) or by being allowed to see only the end of what the previous person contributed.                                                                                                                                                Font: Wikipedia

This could be a fun History fact, but the game is one of the actual methods that use creative professionals in order to create new ideas. And it’s because the game is a powerful tool to boost our creativity. I bet you have heard about mental paradigms. They are the “default settings” of our thinking process. So, if we think about the “house” concept, te first image we see is the typical gambled-roof-house, even if we don’t live in such a house. Those paradigms are useful in other areas, but not when we want to create new ideas. In order to do that, we should train our brain to make new connections between concepts and images. And here’s where we can use the surrealist’s game. So if  you need to get THAT idea and it seems to you it never shows up… You have to give the cadavre a try! Take some paper, pencil and some bored friend… And let’s play!

4 Things to keep in mind:

  1. Don’t limit yourself. Play with an open mind, and you will be amazed by the results!
  2. You can choose to play with the original rules, or change them. If you choose to look at your partner’s work, you have to make sure to give it a meaning twist afterwards!
  3. Try not to erase the other’s work: it could hurt feelings and get away your playing partners!
  4. When is the end of the game? Either when you don’t have any more room in your paper, or when you see ideas don’t flow anymore. All the gamers have to be involved, to get a good mental exercise. Believe me, after a while, your mind will be exhausted, so don’t push it!

 

“Cadáver exquisito”: No, no estamos hablando del último libro de Hannbal Lecter. 

Se trata de un juego grupal, utilitzado por los artistas surrealistas en la década de 1920. Consistía en generar frases o dibujos sin aparente sentido lógico, resultado que obtenían no dejando que los participantes vieran las palabras o dibujos anteriores por completo. Normalmente, se jugaba bajo el efecto de sustancias que “liberaban” el inconsciente. Y hubiera podido pasar a la Historia como una anécdota más, de no ser porque es una herramienta que se sigue utilizando hoy en día por los creativos para conseguir nuevas ideas. Y es que es un método muy bueno y entretenido para entrenar la creatividad. Seguro que habéis leído que nuestro cerebro tiene unas “connexiones preestablecidas”, llamadas paradigmas mentales. Es decir, si pienso en el concepto de casa, lo primero que viene a mi mente es la casita con techo a dos aguas, chimenea, puerta y ventanita que dibujábamos de pequeños. Estos paradigmas pueblan nuestro pensamiento simbólico, pero son un lastre cuando queremos generar pensamiento innovador. Para crear nuevas ideas, debemos entrenar a nuestro cerebro a crear nuevas conexiones, y aquí es donde entra el cadáver. Con este juego, creamos de forma fluida asociaciones de conceptos e imágenes que en un principio no hubieran salido. Así que si hace tiempo que vas detrás de aquella idea que no acaba de materializarse, coged lápiz, papel, algun amigo desprevenido… ¡Y a jugar!

4 tips:

  1. Juega de la forma más libre que puedas. ¡No sabes de qué conexión loca puede surgir tu idea!
  2. Se puede jugar como los surrealistas, sin mirar lo que hace el otro, o mirando, pero asegurándonos de cambiarle el significado totalmente.
  3. Intenta no anular o borrar el dibujo del otro para generar lo que queréis: podrías quedarte sin amigo para jugar la próxima!
  4. ¿Cuándo acabar el juego?Una de dos: o se acaba el espacio en el papel, o os quedáis sin ideas. Este ejercicio supone un gran esfuerzo mental, así que seguramente llegará un punto donde el juego no fluirá. ¡Siempre podéis jugar otro día!

 

5 hàbits dels adults no avorrits/ 5 things non-boring adults do/ 5 hábitos de los adultos no aburridos

2Dissabte passat vaig estar fent un curs al Museu de les Terres de l’Ebre sobre ludificació del patrimoni, i una de les primeres qüestions a treballar va ser… com podem ludificar quelcom si primer no desenvolupem la nostra actitud lúdica? Aquesta actitud és especialment valuosa quan treballem en l’àmbit educatiu i divulgatiu, tan formal com informal. Desenvolupant-la, podem transmetre el que som, i generar ambients divertits pels nostres alumnes. Això ens pot servir per connectar més amb ells i crear empatia i motivació. És el que somia tot educador, no?  Hem de passar de ser “adults” a ser “adults amb actitud lúdica”. Aquí us deixo 5 coses que els adults amb actitud lúdica desenvolupada fan cada dia:

  1. Miren el món amb ulls de principiant
  2. Fan cada dia, alguna cosa que els tragui de la rutina
  3. No donen res per suposat
  4. Proven coses noves
  5. Inventen (cançons, joguines, teories, etc.)

Quantes d’aquestes coses feu, normalment? Sou només adults o adults amb actitud lúdica?

1Last weekend, I developed a workshop  about gammifying the cultural heritage in the Museu de les Terres de l’Ebre. The very first thing to say was that in order to make a gammification, we have to “gammificate” ourselves. We have to change form “adults” to “adults with playful attitude”. Yes, it sounds easy. But all changes take time and effort. The playful attitude is a very powerful tool in the education, because it engages and motivate children towards the learning process.  Isn’t it every educator’s day dream?  We need to develop a playful attitude in order to get playful learning. Here’s 5 things adults with playful attitude have in common:

  1. They look at the world with begginers eyes.
  2. They do something “different” every day that takes them off the routine
  3. They don’t take things for granted
  4. They try new things and experiences
  5. They are “inventors” (no matter what the creation is: songs, theories, toys, etc…)

Are you just an “adult” or an “adult with playful attitude”?

3El sábado pasado estuve impartiendo un curso sobre ludificación del patrimonio en el Museu de les Terres de l’Ebre (Amposta, Tarragona). Uno de los más importantes puntos a explicar fue el hecho que para “ludificar” cualquier cosa, primero tenemos que entrenar nuestra propia actitud lúdica personal.  Esta actitud es especialmente valiosa en el á  mbito educativo. Si nos convertimos en aquello que queremos transmitir, conectaremos más con nuestros alumnos y generaremos un ambiente de empatía, motivación y diversión. El sueño de todo educador, no? Así que si queréis poneros en marcha, aquí os dejo 5 cosas que los adultos con actitud lúdica desarrollada hacen cada día:

  1. Miran el mundo con ojos de principiante
  2. Hacen cada día, alguna cosa que los saca de la rutina
  3. No dan nada por supuesto
  4. Prueban cosas nuevas
  5. Inventan (no importa qué…canciones, juegos, teorías, etc…)

¿Sois sólo adultos o adultos con actitud lúdica?

Pas a pas: Església romànica amb una caixa de suc. Step by Step: Romanic church from a recicled juice box. Iglesia románica con una caja de zumo.

31b8c8a203314ff6904a1350289b7bc3

Necessitem:

  • 1 caixa de suc, o llet
  • 1 rotlle de paper higiènic
  • Cinta de paper
  • Pintures acríliques
  • Cúter, estisores i bolígraf o marcador
  1. Després de rentar-la per dins, tallem la caixa a l’alçada que volem la nostra reproducció. (Nosaltres hem aprofitat una que ja ens aporta el sostre a dues aigües)
  2. Li marquem les obertures: Porta, i algunes finestres. En aquest cas, es tracta d’una església del primer romànic petita i amb poques obertures.
  3. Obrim el nostre rotlle, i l’apeguem a un dels extrems de la caixa, per fer l’absis semicircular. Envoltem amb cinta tota l’estructura, fent-hi el sostre de l’absis.
  4. Obrim les obertures amb un cúter o estisores.
  5. Pintem les parets i el sostre.
  6. Voilà! Podeu afegir qualsevol tipus de decoració, depenent de quin estil voleu ensenyar. Us deixem una foto de l’església de Fullola, la que ha inspirat aquest projecte:
    Església de Fullola, amb arcs apuntats, en estat de conservació pobre.
    Església de Fullola, amb arcs apuntats, en estat de conservació pobre.

    English version:

We’ll need:

  • 1 juice or milk empty and clean box
  • 1 toilet paper roll
  • paper tape
  • scissors and markers
  • acrilic paint
  1. Cut the box at the desired height. We used the upper part, because of its roof shape.
  2. Mark the openings: door, and int his case, little windows, because its an early romanic church.
  3. Cut the the paper roll, and attach to the structure with some paper tape to make a semicircle: the absis. We’ll make the roof with some paper tape.
  4. Cover all the structure with the tape.
  5. Open the door and windows with scissors or a cutter.
  6. Paint! You can add any type of decoration, depending on what kind of romanic are you trying to teach. You have a picture of the inside of the “real” one in Fullola, an abandoned town in South Tarragona, Spain.

Spanish version:

Necesitamos: 1 caja de zumo o leche vacía y limpia, un rollo vacío de papel higiénico, cinta de papel, tijeras y marcador, y pinturas acrílicas.

  1. Cortamos nuestra caja a la altura deseada. Nosotros aprovechamos la parte superior, que tiene forma de techo.
  2. Marcamos las aberturas: puerta, y algunas ventanas. En nuestro caso es una iglesia románica temprana, así que las aberturas son pequeñas.
  3. Abrimos nuestro tubo de papel higiénico y lo pegamos con cinta a la caja, formando un semicírculo en uno de los extremos, nuestro ábside. Cubrimos todo el contorno con cinta de papel.
  4. Cortamos las aberturas con nuestras tijeras o un cúter.
  5. Pintamos. Podéis agregarle detalles decorativos, como arcadas ciegas o pilares.
  6. Voilá! Ya la tenéis! ¡Podéis explicar la estructura de una iglesia medieval sin tener que moveros de clase! Nuestro “modelo” ha sido la pequeña iglesia rural de Fullola, un pueblo abandonado en las Tierras del Ebro, Tarragona, España.

Diversió, jocs i aprenentatge /Fun, games and learning: 2 models

Copy of ELSi preguntéssim què és la diversió, tindríem tantes respostes diferents com persones al món. El que a mi em resulta divertit, a la meva germana potser no. En el que coincidiríem tots, segurament, seria en la sensació relacionada amb l’optimisme, l’obertura i l’alegria, amb cert punt d’eufòria. La diversió, de fet, és un element molt cotitzat, una mina d’or per aquell que aconsegueixi donar amb una de les seves fórmules (d’aquí la gran quantitat de llibres sobre “business gamification” que podem trobar al mercat). El poder de la diversió rau en el fet que, adults o nens, no ens en cansem mai, de divertir-mos. I automàticament, els agents que ens diverteixen, exerceixen un poder de seducció molt important sobre nosaltres. Un exemple claríssim és el de la indústria milionària dels videojocs.

La forma estàndard associada amb obtenir la cobdiciada diversió, però no l’única, és el joc. I el joc ocupa un lloc primordial a la vida dels nens i en el seu aprenentatge. Jugant, experimenten i assagen el món i desenvolupen la plasticitat del seu cervell, mitjançant la imaginació. Però sembla que en aquest àmbit, no estem explotant “la mina d’or”. El “joc” en els nens és, generalment, el que passa després de l’escola, els deures i totes les obligacions diàries, sobretot en nens dels cicles més avançats d’educació primària. En molts aspectes, hem separat el joc de l’aprenentatge fins al punt que “aprendre” i “divertir-se” poden ser fins i tot, enemics.

Com ho solucionem? Tornant a introduir el joc per a lligar el sentiment positiu de diversió amb l’aprenentatge. Hi ha escoles, de fet, que ja estan portant a terme projectes innovadors en aquest sentit.

 

Copy of EL(1)If we asked what “fun” means, we would have as many different answers as people in the world. What is fun to me, it’s not to my sister. But we all would describe about it, is how it feels. It would be always related with optimism, opening and joy, maybe a little euphoria too. Fun is as a fact a mine of gold to whom achieves one of its formulas (a prove is a big list of business book’s titles that contains “gamification” in it). The power of the fun is that, no matter adults or kids, no one get tired of it. And automatically, the agents that make us getting more fun have a big power of seduction upon us. A very clear example is the millionaire industry of  videogames.

The standard way of getting the precious fun is playing a game. And this exactly game is what plays a very important role in the learning process during childhood. While playing, kids experiment, try, and know the outside world. And through game too they develop their brain’s  plasticity, using imagination. We know all this for sure thanks to the scientific ans psicology research, but it seems that in the education field, we are not exploiting “the gold mine”. Play time usually happens after going to school, doing homework and other daily obligations, especially in the advanced ages of elementary education. We have separated the game from learning until the point that “learn” and “have fun” can be even, enemies.

The solution is very simple. We should introduce playing games as a way to learn. This will  automatically generate a fun learning process. There are schools, actually, that already are developing very interesting and innovative projects in this field.

Copy of EL(2)Si preguntáramos qué es la diversión, tendríamos tantas respuestas diferentes como personas en el mundo. El que a mí me resulta divertido, a mi hermana quizás no. En el que coincidiríamos todos, seguramente, sería en la sensación relacionada con el optimismo, la apertura y la alegría, con cierto punto de euforia. La diversión, de hecho, es un elemento muy cotizado, una mina de oro por aquel que consiga dar con una de sus fórmulas (existen gran cantidad de libros sobre “business gamification”). El poder de la diversión es su inagotabilidad. Adultos o niños, no nos cansamos nunca de divertirnos. Y automáticamente, los agentes que nos divierten, ejercen un poder de seducción muy importante sobre nosotros. Un ejemplo clarísimo es el de la industria millonaria de los videojuegos.

La forma estándar asociada con obtener la codiciada diversión, pero no la única, es el juego. Y el juego ocupa un lugar primordial a la vida de los niños y en su aprendizaje. Jugando, experimentan y ensayan el mundo y desarrollan la plasticidad de su cerebro, mediante la imaginación. Pero parece que en este ámbito, no estamos explotando “la mina de oro”. El “juego” en los niños es, generalmente, el que pasa después de la escuela, los deberes y todas las obligaciones diarias, sobre todo en niños de los ciclos más avanzados de educación primaria. En muchos aspectos, hemos separado el juego del aprendizaje hasta el punto que “aprender” y “divertirse” pueden ser incluso, enemigos.

¿Cómo lo solucionamos? Volviendo a introducir el juego para unir el sentimiento positivo de diversión con el aprendizaje. Hay escuelas, de hecho, que ya están llevando a cabo proyectos innovadores en este sentido.

Patrimoni! -va dir, i tots es van espantar.

ELHem llegit i sentit moltes vegades la paraula “patrimoni”. Fa només unes setmanes, es van celebrar les Jornades europees del patrimoni, raó per la qual s’organitzen nombroses activitats divulgatives i educatives arran del patrimoni a tota Europa. El patrimoni és el que aporta anualment uns 40 Bilions d’euros a Itàlia i uns 65 a França, a través del turisme cultural.

Però… realment, què és el patrimoni? I quina és la manera de crear una societat que conservi el seu patrimoni?

En poques paraules, la primera pregunta es resoldria amb un simple: és el vestigi del nostre passat. Tant sigui material, que és que ens “queda en peu del passat”, com l’immaterial, que és la nostra herència més fràgil, el patrimoni ens connecta amb el nostre passat, i ens dota de determinada identitat.

La fórmula per aconseguir una societat conservadora del seu patrimoni és, justament, convertir-la en una societat que respecta i estima el seu patrimoni, com a recordatori de la seva Història, en totes les seves facetes. Així, hauríem de crear una societat que aconsegueixi fer-se seva la Història, i transformar-la en quelcom nou. Com? Simple: Educació. Eduquem els nostres fills en el patrimoni, no en la veneració gratuïta i irracional de qualsevol resta pètria, sinó en l’enteniment de què realment representa aquella pedra, i de quina forma ha aconseguit arribar fins als nostres dies.

 

ELWe have read and heard many times the word “heritage”. A few weeks ago were celebrated the European Days of the heritage, with the organisation of educational activities about the european historic heritage. The same heritage is the reason why Italy have a 40 Billion euros income each year, through cultural tourism.

But… Really, what is heritage? And which is the better way to create a society that preserve its heritage?

In a few words, the first question could be resolved with a simple: heritage is the reminds of our past. It can be a tangible or a intangible heritage, but all heritage connects us with our past, and endows us with an identity, a sense of “belong”.

The formula to achieve a society that takes care of its heritage is turning it into a society that respects and loves its heritage as a reminder of its History. We need a society that takes its own History, and transform it into a tool for growing and go forward. How could we make such a change? The answer is simple: Through Education. We need to educate our children in the value of cultural heritage. I don’t mean to educate an irrational glorification of any stone remain, but in the understanding of what is really representing that stone, and the things that this stone have been witnessed until being there, just in front of us.

Més val un silenci… que mil paraules buides.

alomosdeunaballena

Fa molt que no escric cap post. Avui dia, en l’era de la immediatesa i del  fet de publicar-ho tot, sembla que quan callem, és que no “estem fent res amb la nostra vida”. Jo crec que els silencis són necessaris, i que els canvis més profunds, no són públics.

El vent m’ha fet volar algunes conviccions, i m’ha fet girar de rumb uns quants cops, també. Al final, he arribat al mateix port d’on vaig partir el dia que vaig decidir embarcar-me a l’aventura de construir el meu projecte, amb la publicació, recentment reeditada en ebook i en anglès i castellà, de La Llúcia i el tresor del gambutzí. No sóc la mateixa persona que va fer-se a la mar, porto a l’esquena aprenentatges i cicatrius que mai hagués adquirit sense haver-me mullat. Però puc dir que després de tot el viatge, l’única cosa que s’ha mantingut en peu és que vull continuar fent el que m’apassiona, que és la didàctica del patrimoni, en els seus molt diferents formats. Ara, el projecte s’amplia, i s’independitza del llibre. No és un camí fàcil. No ho ha sigut fins ara, i no crec que ho sigui en el futur més proper. Però no hi ha hagut, fins ara, res que em capfiqui com el meu projecte. Així que a partir d’ara, dedicaré aquest espai exclusivament a allò que realment em motiva, i a donar a conèixer el que faig, que en definitiva, és qui sóc. Espero que us agradi la nova cara del blog! Si teniu cap suggeriment, no dubteu en contactar-me!

Salut, jocs i patrimoni!

Maira.

Blog at WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: