Avui no tinc ànima de guerrera, així que -tot i seguir l’evolució d’un per mi error patrimonial colossal a la veïna Tortosa-, diré dos coses: M’agrada l’ombra, a l’estiu. I m’agrada la música en directe a l’ombra, a l’estiu. I si és l’ombra de l’Ermita del Remei de Flix, el Castell de Miravet, la Torre de la Carrova, o la d’un abric d’Ulldecona, millor. Bé, són més de dues, però tinc l’excusa del fet que “sóc de Lletres”, si és que la vida i l’aventura de ser autònoma multitasques no me l’han tret, aquesta etiqueta.
Tornem a la música d’ombra patrimonial. I és que fa un any, vaig coincidir amb l’alegre notícia que un “flixià” (sé que no us dieu així, però conec un flixanc que se’n riurà) va començar l’aventura esbojarrada de muntar un Festival de música experimental als indrets patrimonials del seu poble, el Sirga. Ahir va començar-ne la segona edició, i el programa només ha fet que augmentar en quantitat i localitzacions de la Ribera d’Ebre, Tortosa i fins i tot, Barcelona. Pegueu un cop d’ull al programa, estic segura que hi caureu! Horaris Festival Sirga 2015
Per altra banda, aquest any, i emulant la idea boníssima del Joan Bagès, el SAM (Servei d’Atenció Museística) de les Terres de l’Ebre, ha iniciat un projecte similiar, tot i que abastant les terres del Montsià (encara que també inclouen
Corbera i Tortosa), “Ebre, Música i Parimoni”. S’ubica a molts equipaments museístics, entre ells el Museu de les Terres de l’Ebre a Amposta, el Museu de Tortosa, i indrets com els abrics d’Ulldecona o el Poblat de la Moleta del Remei a Alcanar. Aquest, és una mica més llarg, es realitza durant els tres mesos d’estiu. Deixo els horaris també, no té pèrdua!
Per la meva banda, he de dir que al juliol coincideixen moltes dates entre els dos programes, i tot i que ho he intentat ja bastantes vegades -això de superposar esdeveniments interessants i semblants sobre patrimoni passa més sovint del que voldria, a les Terres de l’Ebre-, no hi ha forma de partir-me en dos…
La Història està plagada d’exemples de falsos històrics. La més famosa és Notre-Dame de París, avui fotografiada per tots els turistes del món. És el fals històric produït per la reconstrucció parcial de l’Eugène Viollet-le-Duc, que defensava l’arquitectura gòtica com la més pura, i que restaurava els edificis en un estil gòtic pur, esborrant tots aquells elements aliens a aquesta època i estil. També fou l’encarregat d’enderrocar totes les cases que envoltaven la Catedral, per crear una esplanada amplia, que l’obrís al Sena. Això, però, va ser al segle XIX, i ja forma part de la Història. Bastants anys després i a uns quants kilòmetres, està portant-se a terme el projecte d’enderrocament de les cases de la façana fluvial de Tortosa que deixarà visible la Catedral de Tortosa des del riu -per primera vegada a la història-. Us sona la història? Sense dubte, un altre fals històric, més modern, creat pensant en “embellir” i reforçar la Catedral com a símbol de la ciutat.
Estic segura que serà una foto destacada dels “guiris” que vinguin a veure l’espectacular ciutat amb una Catedral sobre el Riu. Serà la fotografia estrella de la promoció turística de la ciutat. I també estic segura que tots caurem en anar a veure-ho, quan s’acabin les obres, i llegirem àvids la notícia sobre què han trobat les excavacions arqueològiques de sota de les cases. Per cert, sabíeu que avui dia és possible fer prospeccions arqueològiques sense enderrocar l’edifici de dalt per saber què hi ha sota? Massa tard…
En llegir la notícia i els arguments, no puc deixar de pensar que aquest projecte no té res a veure amb el patrimoni. La paradoxa ve quan el principal objecte de (mal)tractament és, precisament, el patrimoni. Quin historiador va assessorar, l’Ajuntament de Tortosa? I quina escola teòrica de conservació patrimonial segueix, aquest projecte? És més, parlant de temes econòmics -que és el que importa-, quina estratègia d’atracció turística hi ha plantejada, al darrere? Si no m’equivoco, els grans punts turístics que es promocionen a partir del seu conjunt històric, han fet el possible per conservar l’essència històrica d’aquests nuclis. Salvant les distàncies, a Siena, Itàlia, per exemple, la Piazza del Campo encara conserva la seva fesomia medieval, amb els palazzi que l’envolten, convertint-la en la plaça medieval més turística d’Europa. A ningú se li va ocórrer enderrocar una illa de cases per tal que l’espectacular façana de l’Ajuntament fos “més visible”.
Un dels carrerons que envolten la Piazza del Campo. I si els tiréssim avall, així surt la Torre a les fotos?La façana de l’Ajuntament de Siena.Piazza del Campo, des de l’Ajuntament.
Crec que amb la gran quantitat de patrimoni que té Tortosa, ben podria figurar entre els punts europeus de més interès turístic cultural. Però per fer-ho, ha de deixar de destruir el seu propi patrimoni en ares de destacar algunes peces sobre unes altres, i de crear falsos històrics. Crec, també, que amb els mateixos diners -públics, per cert- que s’empraran en la primera fase d’aquest projecte, s’hagués pogut generar un projecte innovador d’interpretació de TOT el nucli antic de Tortosa. I ja de pas, segur que sobrava algun bitllet per crear un projecte seriós de promoció turística internacional.
La meva seria una escola sense encorsetar per edats, ni per curs. Seria una escola modular.
Fa molt de temps que vaig publicar la primera part d’aquesta entrevista que em va marcar molt amb l’Estrella Ramon. Aquesta és la última, i ara que venen eleccions, m’ha semblat bona idea fer-la veure la llum. Bona setmana!
– Imagina’t que ets Ministra d’Educació: quines mesures adoptaries respecte la lectura al sistema educatiu?
El meu marit m’ho diu: Estrella, tu series Ministra de tot, però segurament no duraries. Ho canviaria de dalt a baix tot. Sobretot, en l’àmbit d’ensenyança de llengües estrangeres. Aquest país, és un àrea en que hi ha molts “fallos”. Per començar, hauríem de tenir la televisió tota subtitulada. A les escoles, l’anglès no hauria de ser per edats. Per mi l’escola hauria de ser per competències i capacitats. Per exemple, amb grups petits de 12 nens, començar tots a la mateixa vegada, i al cap d’un temps mesurar si ho han après. El que ho hagi après, passa al següent nivell. El que no, es quedaria, seguint aprenent el mateix, però de formes diferents i amb altres recursos, no repetint el mateix dos vegades. Així que per mi, a l’escola no té sentit la idea dels cursos. I al final de l’escola, els presentaria a exàmens oficials. I els nens sortirien de l’escola amb diferents nivells. A primària, no repeteix ningú. I no té sentit passar de curs si no tens el nivell anterior. Però no hauria de ser per curs, sinó per classe. Podries repetir aquelles classes en què no has arribat al nivell, i seguir amb les altres.
Tampoc deixaria estar al curs als nens amb problemes de conducta. Primer, els ensenyaria capacitats socials, i després, els inclouria en l’aprenentatge d’altres coses.
La meva seria una escola sense “encorsetar” per edats, ni per curs. Seria una escola modular. I els cursos durarien com a molt 3 mesos, i dedicats a aprendre una cosa a la vegada, per exemple, a llegir i redactar un tipus de temps. I els ensenyaria també coses que a la vida adulta realment els hi serviria. Com crear una web. O fer una convocatòria per cuidar el barri. Mirar com es fa una campanya de conscienciació, com parlar en l’Alcalde. L’escola hauria de tenir les dos vessants, la d’escriure i llegir també, però també el formar persones incloses a la societat.
I després, caldria una reforma total, perquè realment els nens a l’Escola estan molt poc temps, comparat amb els temps que estan fora. Així, que l’educació no s’hauria de quedar tancada a l’Escola. Bastant aprenen, els nens, per les hores en què estan dins l’Escola. Si jo fos ministra d’educació, si que faria coses diferents, però realment des d’aquest lloc es poc fer molt poc per l’Educació i incidir realment en els ciutadans. Per això dic que jo voldria ser Ministra de tot.
Si no fossis Estrella Ramón series… Un joglar, aniria de poble en poble, contant contes i tocant l’acordió.
El teu llibre preferit de quan eres petita…De quan era molt petit… Mix y su cascabel. Me’l van comprar amb 2 anys. És en vers, i me’l sabia de memòria. Anant per les Rambles, per Barcelona, quan ja era gran, el vaig veure a un aparador, i vaig entrar corrents a comprar-lo.
El teu escriptor preferit de les Terres de l’Ebre… A veure, escriptors preferits no ne tinc, vaig a ratxes, a temporades agafo un que m’agrada i el llegeixo, i vaig així. Són molts, depèn del moment. Intento comprar de tothom, i cadascun m’agrada en algun moment. Per exemple, hi ha vegades que m’apeteix llegir a Vergès que m’agrada molt, i d’altres a la Francesca Aliern. També m’agrada la Carme Meix, que escriu sobre Gandesa, he llegit de Juanjo Rovira, que viu aquí a costat. A nivell infantil, he llegit de tothom que ha anat traient coses. Però que sigui d’aquí i visque aquí, i ne tinguen 7 o 8 publicats per nens no n’hi ha, d’autors.
Un racó patrimonial de les Terres de l’Ebre inspirador per escriure…Sense dubte, el Parador del castell de Tortosa. Vaig a treballar molt, a corregir originals, o a fer reunions. Jo sempre dic que casa meva m’agrada molt, però si hagués de viure a un altre lloc, viuria allà.
Podeu seguir a l’Estrella Ramon a travès del seu canal del Youtube, on trobareu històries, contes, i molts de recursos per aplicar a l’educació dels vostres petits!
No m’agobies, Sant Jordi! -va dir la princesa. I el príncep, amb la rosa a la mà, va marxar en recerca d’una altra noieta a qui salvar.
L’altre dia vaig llegir un article que deia que el dia del llibre havia estat inventat per un editor valencià. Ni princeses, ni dracs, ni roses. El fet és que li va sortir bé, perquè avui dia la diada de Sant Jordi està ja instaurada com una tradició a tota Catalunya. I és el dia en què tothom surt desesperat a buscar el llibre o la rosa, depenent del cas.
Inclús jo he caigut. Aquest Sant Jordi vaig sortir en un moment lliure a buscar un llibre a les paradetes. La mateixa idea van tenir la resta de centenars de persones que m’envoltaven. L’ambient era una barreja de festa i de bogeria col·lectiva. Els que ja posseïen la cobdiciada primera línia a la vora dels llibres, no deixaven que els nouvinguts ens apropéssim. Els que ens apropàvem (sobretot els de mida per sota de la mitjana, com la meva), ens ficàvem de puntetes per intentar entreveure si ens interessava o no el que s’exhibia a la taula. Tot un espectacle, dins l’espectacle. He de dir que hi havia gent que es veia que xalava, amb aquest “bany de masses”.
En el meu cas, he de fer una confessió: no m’agraden les massificacions de gent. Se’m fica sota la pell una espècie de corrent elèctric, el cap s’ennuvola, i no puc pensar més que en fugir cap a un lloc de calma. I després d’una estona fent malabarismes, va arribar un punt en què el formigueig elèctric, sumat a la frustració de no poder trobar el llibre que volia, la meva migranya en augment, i el rumoreig de la multitud, van fer que encarés un carrer secundari per tornar a la pau del meu cotxe, sense llibre.
No m’havia rendit, encara. En un últim intent, vaig parar el cotxe en sec al davant d’una paradeta de barri, la noia de la qual em va mirar amb ulls de terror davant la meva desesperació. No en tenien, de la temàtica que volia. Mitja volta, i ara sí, ja era massa tard per seguir buscant. La meva cara traslluïa aires de frustració, enuig i vergonya per tornar a casa sense el cobdiciat llibre. Ens trobem. I per un moment, penso que la seva cara és un mirall de la meva. La mateixa culpabilitat als ulls, la tristesa davant la decepció de l’altre. I em diu: -Ho sento, no he fet a temps de comprar-te ni la rosa, ni el llibre.
I somric, perquè tal com va dir una noia dins una de les llibreries a les quals havia entrat feia una hora, “Tenim 365 dies per comprar llibres, i ens tornem bojos per fer-ho només un.”
Així que senyors, tot i que com escriptora sé que implica una mica d’autosaboteig, declaro que el dia de Sant Jordi continuarà essent una bonica tradició, però a partir d’ara, no tindrà cap poder sobre mi o la meva pau interior. I com a mostra de la meva decisió, seré atrevida, i compraré el llibre de Sant Jordi aquesta setmana.
Us reto a ser rebels i a lluitar contra el sistema despòtic instaurat pel senyor Sant Jordi… Compreu llibres tot l’any!
En aquest bloc, he abordat l’educació del patrimoni sempre mirant cap als petits de casa. Però aprofitant el meu temps lliure, aquesta setmana he gaudit de dos actes d’autoeducació. No s’acaba mai d’aprendre, i en el meu cas, cada vegada que assisteixo a alguna xerrada, conferència o visita, surto amb la sensació de no saber res. Diuen que això és bo, però la sensació posterior de voler internar-me a la biblioteca és bastant angoixant.
Una va ser la visita guiada als Jardins del Príncep i les muralles de Tortosa el passat diumenge, indret que he de confessar, sempre havia vist de fora. L’altra, una xerrada sobre un estudi arqueològic del patrimoni del poble on visc, el Perelló. La primera em va deixar bocabadada per les explicacions clares i intel·ligents del Sr. Vicent Ruiz, que va fer una visita molt amena per un públic nombrós i molt variat, i per descobrir la bellesa del lloc amb ulls nous. Us deixaré algunes fotos, però si no hi heu anat, us recomano atansar-vos-hi!
Un apunt crític: a uns pocs carrers, també es feia una visita guiada al Museu de Tortosa parlant sobre conservació i restauració de les seves peces, a parer meu, d’una àrea d’interès molt semblant a la de la Muralla i els Jardins. Als diferents mitjans on hi era publicada, hi havia dues hores diferents. En arribar a consultar-ho al Museu, a la nova oficina de turisme no sabien res. La noia de cultura em va confirmar que era a la mateixa hora que la visita guiada, així que vaig haver d’escollir, suposo que com molts altres, entre dues activitats organitzades per la mateixa entitat, a la mateixa única hora, sobre temes semblants. O no, pot ser, sóc l’única “freak” que volia anar a les dues coses. Esperem que pugui anar en una altra ocasió.
Vista d’un tram de les muralles de Tortosa
La segona jornada d’autoeducació, la xerrada sobre els indrets patrimonials del Perelló, va ser un repàs molt interessant, sobre les actuacions de restauració que s’han fet sobre les diverses fonts del poble, de les quals us deixo fotos. A més, va ser interessant que l’audiència, quasi tots veterans en aquesta àrea -fins i tot hi era el sr. Boyer, un dels autors del llibre “Història del Perelló”- es va encarregar de traure’ls d’alguns errors en les dades. Veure aquest intercanvi et fa pensar que a vegades, els historiadors ens centrem molt en els documents, i ens oblidem que la Història la fan els homes, i hi ha moltes dades impossibles de saber si no es parla amb la gent que l’ha viscut, en tant i en quant es pugui, és clar. Aquí vaig descobrir, a més, què era una estructura a prop de casa, que no coneixia. Es tracta d’una teuleria!
L’estructura misteriosa del barranc: Una teuleria!
La conclusió: No sé si me les acabaré algun dia, les Terres de l’Ebre!
Bones Pasqües a tothom, i no deixeu mai d’autoeducar-vos sobre allò que us agrada!
“Vet aquí que a una terra molt i molt llunyana, hi havia un bou alat. Era ja molt vell, contava més de 3000 anys, i havia vist de tot. Havia vist com la ciutat que vigilava desapareixia, com els homes que l’havien creat morien, i també els seus fills, i els fills dels fills… El bou alat ja sabia que tot funciona en cicle, i que tot allò que sembla ferm i etern, acaba tremolant i desapareixent, inevitablement. I vet aquí que un dia, li va tocar a ell, desaparèixer.”
He d’admetre que ho he intentat durant tota la setmana, però no he pogut acabar de veure’l. Cada intent de veure el vídeo mundialment famós dels yihadistes “carregant-se” els vestigis d’una de les primeres civilitzacions de la Humanitat, em feia pujar la ràbia a la gola. M’esgarrifa que un grup de radicals utilitzin la destrucció del Patrimoni per cridar l’atenció i divulgar el seu missatge.
La pregunta subjacent a tot aquest tema és… Realment es pot protegir, el patrimoni, en temps de guerra? En aquest cas concret, què hauria de fer, la comunitat internacional, per evitar aquestes pèrdues? No podem dir que va ser una sorpresa, ja hi havia antecedents d’aquest tipus de vandalisme cultural al Museu de Bagdad. Si sóc sincera, he d’admetre que donat el passat recent del país, era bastant sorprenent que el Bou alat de Nínive, per citar alguna de les obres mutilades, hagués sobreviscut tant de temps en una terra que no es caracteritza precisament per la seva estabilitat.
La Convenció del 1954 de la UNESCO per la protecció dels Béns Culturals en cas de conflicte armat determina que un Estat pot comptar amb suport internacional dels països membres per protegir els seus béns culturals. Però en què pot consistir aquesta ajuda? En plantar militars a les portes de cada jaciment i museu? Realment algun país està disposat, a arriscar-se a un conflicte internacional, per defensar el patrimoni d’un altre -sense beneficiar-se’n?
L’únic que ens queda esperar és que la Carta de la Haya funcioni almenys en alguna de les seves clàusules, i no puguin seguir finançant-se amb el seu propi patrimoni. Si pogués demanar, demanaria que haguessin rebut una correcta educació respecte al seu vertader passat històric, per poder valorar la meravellosa civilització que van ser els assiris. Però sé que des d’aquí no puc fer massa cosa per educar als nens iraquians.
Però sí que podem aplicar-nos la lliçó, i educar, més i millor, sobre patrimoni a les Terres de l’Ebre. És molt més important del que sembla, i és el que marcarà la diferència en un futur. Els marcarà a ells com a persones, i marcarà el que seran les Terres de l’Ebre quan nosaltres ja no estiguem aquí. Els nostres nens segurament no seran fonamentalistes que assaltin museus a cop de martell, però l’educació farà que no destrueixin un tros de muralla medieval per construir-hi un Mc Donalds o un pàrquing. Segurament trobaran una solució més intel·ligent a l’etern debat que a nosaltres ens fa parar bojos entre “evolució urbana” i preservació del patrimoni.
Sí, també m’ha passat pel cap el pàrquing de l’Eroski de Tarragona. Sense comentaris.
Castellano
“Érase una vez, en una tierra muy lejana, un toro alado de piedra. Era ya muy viejo, contaba más de 3000 años, y había visto de todo. Había visto cómo la ciudad que vigilaba desaparecía, cómo los hombres que lo habían creado morían, y cómo lo hacían sus hijos, y los hijos de sus hijos. El toro alado sabía que todo funciona de forma cíclica, y que todo lo que parece firme y eterno, acaba también por tambalearse y caer, inevitablemente. Y fue así cómo un día, le tocó desaparecer a él también.”
Tengo que admitir que lo intenté durante toda la semana, pero no he podido acabar de verlo. Cada intento de ver el vídeo mundialmente famoso de los yihadistas cargándose los vestigios de los asirios del Museo de Mosul, era una dosis de rabia en vena. Me asquea que un grupo de radicales usen la destrucción del Patrimonio para llamar la atención y divulgar su mensaje.
La pregunta subyaciente en todo esto es… ¿Realmente se puede proteger el patrimonio en tiempo de guerra? ¿En este caso concreto, qué podría haber hecho, la comunidad internacional? No se puede decir que fuera una sorpresa, ya había antecedentes de vandalismo cultural en el Museo de Bagdad. Para ser sincera, es bastante asombroso que el Toro alado de Nínive, por citar alguna de las obras mutiladas, haya sobrevivido a las guerras y enfrentamientos en esta tierra.
La Convención de 1954 de la UNESCO para la protección de los Bienes Culturales en caso de conflicto armado determina que un Estado puede contar con apoyo internacional de los países miembros para proteger sus bienes culturales.¿Pero en qué puede consistir esta ayuda? En plantar militares en las puertas de cada yacimiento y museo del país? ¿Realmente algun país está dispuesto, a arriegarse a un conflicto internacional o a un atentado, por defender el patrimonio de otro -sin beneficiarse de ello?
Lo único que nos queda esperar es que la Carta de la Haya funcione almenos en alguna de sus cláusulas, y no puedan seguir financiando su fanatismo a costa de su propio patrimonio. (Suena irónico, ¿no?) Si pudiera pedir algo, sería que aquellos hombres, hubieran recibido una correcta educación sobre su verdadero pasado histórico, para poder valorar la maravillosa civilización que fueron los asirios, y todas las demás que le siguieron. Eso hubiera ayudado, creo. Pero sé que desde aquí no puedo hacer mucho ni por viajar en el tiempo ni por educar a los niños iraquíes.
Lo que sí podemos hacer desde aquí es aplicarnos la lección, y educar, más y mejor, sobre patrimonio a nuestros niños. Es mucho más importante de lo que parece, y es que marcará la diferencia en un futuro. Los marcará a ellos como personas, y marcará el futuro de nuestro territorio. Nuestros niños no tienen el peligro de convertirse en fundamentalistas que asaltan museos a golpe de maza, pero la educación patrimonial evitará que no apoyen la destrucción de una muralla medieval para construir un Mc Donald’s o un párquing. Seguramente encontrarán soluciones más inteligentes que las actuales al eterno debate entre el avance de nuestras ciudades y pueblos y la preservación del patrimonio que albergan.
Avui, per alguna de les casualitats de la vida, he topat amb una web molt interessant, i ja que al post anterior parlo sobre les diferents possibilitats d’ensenyar el nostre patrimoni als petits de casa, us deixaré descansar dels posts d’opinió.
Es tracta d’una organització que conta amb el suport pel Departament de Cultura, Media i Sport del govern anglès.
Es diu “English Heritage”, i genera entorns d’aprenentatge a partir del patrimoni del país.
Es tracta d’una proposta que parla d’una educació activa i d’experimentació. Molt interessant per explorar i sobretot, per mirar com un model a seguir, segons la meva opinió.
La secció “Media“, on mostren la seva feina, no té pèrdua, si us interessa l’educació infantil en el patrimoni, i si teniu l’anglès actualitzat. A més a més, tenen una línia del temps online que recorre la història anglesa, dividida en diferents àmbits -vida diària, paisatge, menjar, etc.- a través de les seves mostres materials.
I en el nostre àmbit, ja que parlem d’iniciatives interessants, cal fer menció d’una que m’ha encantat. És del Centre de Recursos pedagògics del Baix Ebre, i es diu “Apadrinem el nostre patrimoni”. Em sembla una iniciativa molt important per implantar a les escoles. Així que pugueu, doneu-li un cop d’ull!
El programa es basa en la idea de l’apadrinament o adopció d’un element patrimoni per part del centre educatiu, la qual cosa comporta donar-li valor i aprofundir en el seu coneixement des del punt de vista històric, artístic, cultural, o natural i, alhora, fer que aquest coneixement sigui socialment rellevant; és a dir que arribi a la pròpia comunitat i a l’entorn de l’escola.
Res més a dir. Em retiro amb els pèls de punta del que pot passar, en un futur.
Ahir, Dijous llarder, el Museu de les Terres de l’Ebre oferia una visita guiada gratuïta a la Torre de la Carrova i a les restes de vil·la romana del seu costat. Quan vaig arribar, l’espectacle era digne de veure. El pàrquing ple, els nens corrent, els pares menjant a la zona de pícnic del costat de la torre… Realment, feia goig! I els nens arrossegaven als pares escales amunt. En algun cas era a l’inrevés, però deixem l’exemple més idealista. Així és com hauria de ser cada dia, vaig pensar jo. Així és com hauria d’estar el patrimoni tot l’any.
La Torre de la Carrova ha sofert molts canvis durant la seva extensa història, que va des de finals del segle XIII fins avui dia. Al segle XV, quan la va comprar l’ordre de Benifassà, l’abat Juan Barberà li va obrir una porta a ras del terra, i va convertir l’antic magatzem en un estable per animals – del qual encara queda l’abeurador encastat a la paret-. També va crear al primer pis tota una sèrie d’habitacions per facilitar la vida als monjos que hi vivien, fragmentant l’estructura original. La restauració que se li va fer a la torre durant els anys 90 va descartar aquestes modificacions, i avui dia observem l’estructura “pelada”.
Aquesta actuació serveix per a l’explicació de la funció i l’estructura medieval de la torre, però en canvi, ignora el fet que les estructures són modificades per l’home al llarg del temps. És, dient-ho més clar, com si en un futur, les restes de la nostra forma de vida, passades a ser restes arqueològiques, fossin “esborrades” d’un edifici pels restauradors, dient que la nostra etapa ha de ser eliminada per poder veure l’anterior, més valuosa. Aquesta és una idea que es deriva de les teories de la restauració del segle XIX, amb ViolletLe Duc com a protagonista, que pretenien reproduir un passat medieval gloriós per sobre d’altres etapes històriques, considerades menors. Però avui dia, no podem fer res per tornar en el temps, ni tampoc podem reconstruir les habitacions dels monjos de Benifassà. Confio que en el seu moment, els restauradors van decidir i sospesar totes les opcions, i es va optar per la qual creien que era millor.
Avui dia, i amb una perspectiva més àmplia, el que podem fer és explicar-ho, i si és possible, fer-ho amb elements visuals, addicionals a la visita guiada, com panells d’informació, on es documenti com estava abans i després de la restauració. Hi haurà gent que ni es pararà, a llegir-los. Però hi haurà l’opció.
L’altre camí, seria fer una mica de ViolletLe Duc, i ja que tenim l’estructura medieval, ambientar-la respecte a aquesta època. Si més no, perquè els nens i no tant nens puguin fer-se una idea de com vivia, el senyor medieval allí dins. No caldria que fos una instal·lació permanent. Però almenys, ajudaríem a la comprensió més profunda del lloc i les seves funcions en l’època de la seva construcció. No cal molt: Uns quants corns al magatzem, algun mobiliari medieval a la Sala Noble, deixar el forat de la comuna sense tapar amb ciment, pels curiosos escatològics…
I el tema que m’interessa a mi: els nens. En aquestes visites generals, no se’ls té massa en compte. Per fer-nos una idea de l’efecte real que té una visita “convencional” sobre la curiositat dels petits, un apunt graciós: a la visita del parc arqueològic, un nen va entrar, i va dir: Aquí no hi ha res! Només pedres! El guia va intentar explicar-li que les pedres eren importants, però el nen no va parar massa atenció, i va marxar. Tenim uns nens que han nascut en un món principalment visual. Que han nascut amb la tablet a les mans, i que tenen una quantitat d’informació virtual a l’abast immensa. Crec que és hora d’aprofitar aquestes noves habilitats dels nens, la seva curiositat natural i les tècniques didàctiques per a què surtin de qualsevol visita (no només dels tallers especialitzats), amb ganes de mínimament, “googlejar” sobre les torres i els romans. I perquè no dir-ho: també els adults agrairan que no se’ls pressuposi el poder d’imaginació tan gran que es necessita per reconstruir tota una vil·la romana amb uns murs de mig metre.
Una proposta que em va semblar interessant, i que és digna de menció, després de la crítica -sempre constructiva-: El Josep, el guia, va explicar que estaven planejant un taller infantil per fer d’arqueòlegs a la vil·la romana. Els enterrarien alguns trossos de ceràmica, i ells jugarien a trobar-los, aprenent l’ofici d’arqueòleg, i suposo que adquirint una idea general de la seva importantíssima feina. Em sembla un projecte molt bo, i que seguiré amb interès quan es publiqui.
Per cert, la Torre es pot visitar tots els dissabtes d’11 a 13h. Si no hi heu anat, val la pena! Si voleu més info, cliqueu aquí
El terrat
El pis noble
Finestra dovellada, al pis noble. Hi ha dues: una orientada a Tortosa i una altra orientada a Amposta.
El primer pis, on és la finestra-porta medieval
Magatzem/estable
Bibliografia:
Almuni, V.; Bonet, M.; Curto, A. De l’edat mitjana al Montsià: Els Castells. Museu del Montsià. Amposta.1995
FunPat 